divendres, 8 d’agost del 2014

la paradoxa del cantant

Avui vull reflexionar sobre un fet que fa temps que em volta pel cap. I em permeto fer-ho sense notes a peu de pàgina, és a dir, com a assaig a partir només de la meva experiència personal. No he volgut esbrinar si algú n'ha parlat abans: només vull plasmar les meves reflexions i suscitar-ne d'altres. I es tracta del que he optat per anomenar "la paradoxa del cantant".

Cap el 1769 Diderot va escriure la seva famosa Paradoxe sur le comédien, on planteja que l'actor ha de basar la seva tècnica actoral en una distància que li permeti  interpretar sense sentir les emocions que transmet al públic. Jo fa temps que reflexiono sobre la "paradoxa del cantant", un fenomen que el conec bé perquè l'he viscut des de la més crua primera persona. Al llarg de molts anys d'aprenentatge i experiències diverses (de tot tipus i maneres) amb el cant líric, he arribat a la conclusió que el cantant viu en una constant paradoxa creada pel fet que mai no arriba a sentir veritablement l'efecte real de la seva veu.

D'entrada, és evident que quan cantem no ens sentim com els de fora. Entre la gent que no estudia cant és molt habitual dir allò de "quan em sento gravat no suporto la meva veu", ja que quan parlem l'audició de la nostra veu està molt distorsionada per les nostres pròpies ressonàncies. Per tant, imagineu-vos les dificultats d'un cantant per tenir una certa idea de com sona la seva veu!

El cantant (sobretot líric, és a dir, aquell que desenvolupa al màxim el potencial de la seva veu per tal de no necessitar la tecnologia) només pot sentir externament la seva veu a través d'eines que funcionen d'inexacte mirall: l'enregistrament, l'efecte en els demés, l'eco, etc. Per exemple, em consta que els castrats que estudiaven cant als conservatoris de Nàpols al segle XVIII anaven a certes coves i valls on podien sentir la seva veu en eco. Cap d'aquests sistemes reprodueix exactament l'efecte de la veu en viu; per tant, jo mai no podré sentir el veritable efecte de la ressonància de la meva veu en les meves cèl·lules com a receptora. Com a dibuixant veig els meus dibuixos, com a escriptora puc llegir els meus textos... però com a cantant no em puc sentir.

Per tant, la imatge que té un cantant d'ell mateix depèn exclusivament de factors externs. Això el fa ser un ésser especialment vulnerable, sobretot en la seva etapa formativa, durant la qual viu a mercè del tarannà de mestres que li fan de mirall, i d'opinions mil que, si no estan ben fonamentades, poden destruir carreres prometedores.

Recíprocament, l'alumne fa de mirall de les debilitats del mestre: les frustracions, les mancances tècniques, la mediocritat o, senzillament, la ignorància. I sovint aquest, en lloc de reconèixer-ho, ho projecta en l'alumne. En general, es crea un joc perillós i potencialment tòxic d'egos i de miralls distorsionants amb la trampa de la condició "autosorda" de l'alumne.

De fet, penso que els fenòmens del divisme i dels egos crescuts, tan habituals en el món del cant líric, es poden explicar precisament com a autodefensa a aquesta vulnerabilitat pròpia de la condició de cantant. En qualsevol cas, és fàcilment observable que el cantant líric sol tenir la necessitat d'una afirmació constant en els altres, a menys que hom arribi a tenir una clara imatge sonora d'ell mateix gràcies a una tècnica sòlida assolida mitjançant mestres que han fet de mirall correcte i empàtic. Si em permeteu l'excurs "zen", és llavors quan el cantant deixa de preocupar-se per la imatge "egoica" d'ell mateix i aconsegueix que, simplement, el cant flueixi.

Tot plegat ho he viscut en les meves carns durant molts anys. Després de catorze anys de passar per mil mans a Barcelona i Alemanya, finalment he trobat la meva veu a Bolonya. En poc temps he passat de cantar l'"Al·leluia" de l'Exsultate Jubilate de Mozart o el "Rejoice" del Messies de Händel a fer el "Pace, pace, mio Dio"de La forza del destino de Verdi o el "Senza mamma" de Suor Angelica de Puccini. He passat de sentir-me a dir que sóc "soprano segona" a que sóc "soprano dramàtica" o "pots estar contenta de cantar en un cor de cambra" a "hauries de fer audicions en teatres". Només en aquestes opinions s'observen dues imatges absolutament oposades de mi mateixa.

Sincerament, he tingut una força de voluntat que no sé d'on l'he treta (perdó, sí que ho sé: de la gent que ha cregut en mí, gràcies!), a més de la sort (o sant Google!) de donar amb els meus excel·lents professors bolonyesos, l'Anna Flores i el Roberto Ferrari Melega. Sóc feliç cantant perquè sé que la meva veu ha trobat el seu camí, encara que he après que mai no sabré el seu efecte real. Però no vull personalitzar massa l'article o si no adquirirà un to autobiogràfic i "destroyer" que vull evitar. Prefereixo mantenir la distància, com l'actor de Diderot.

3 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Un article molt interessant també per a un profà en la matèria!

Unknown ha dit...

Bravo per la reflexió i pel camí emprès com a cantant! Penso que sovint, els demés, també professors, no sempre amb mala fe, veuen una part de nosaltres i no el tot (igual com nosaltres veiem algú i ens en fem una idea incompleta). És per això que alguns veuran unes capacitats en tu i uns altres unes altres. No t'ha passat mai que algú et digués: "ets així" i que en un altre lloc, un altre dia, algú et digués que eres de la manera contrària? A qui fas cas? Crec que el millor és fer cas al que et diu la teva intuïció. A vegades això vol dir fer cas només a una part o a vegades també pot voler dir fer cas a una part del que diuen TOTES i cadascuna d'aquestes persones, amb la qual cosa et fas una idea completa del que et convé agafant allò que et cal de diferents perspectives incompletes que t'ofereixen.

Aurèlia ha dit...

Gràcies, Anna Maria (AB) i Unknown (Francesc, que et conec!). És clar que és interessant tenir en compte les opinions dels demés, però cal prendre-se-les amb molta cura perquè corren cervells molt "destroyers"... Més val no dependre'n...