diumenge, 25 d’agost de 2013

I les lletres què?

Aquests dies redacto l'informe final de l'estada postdoctoral al Dipartimento delle Arti de la Universitat de Bolonya, que acabarà el dia 31 d'aquest mes. Durant aquests dos anys el panorama d'expectatives ha canviat diametralment: quan vaig aterrar a Bolonya (curiosament el dia que dimitia Berlusconi) la situació espanyola no era ni de bon tros l'actual i, si s'entreveia algun problema econòmic, hi havia l'esperança de solucionar-lo en pocs mesos. Però, com sabem de sobres, no ha estat així.

Una prova clara és aquesta notícia que avui he vist per internet:
http://www.elconfidencial.com/sociedad/2013-08-25/fuera-se-pelean-por-nosotros-y-aqui-no-nos-quieren-mi-ciencia-no-es-espanola_20775/. És un tema que he viscut d'aprop: jo també vaig demanar la Juan de la Cierva, però la universitat per on ho vaig fer no va acceptar la meva sol·licitud per una criba interna que van realitzar amb no sé quins criteris. Podem pensar que és cosa del Destí, que potser em té deparada una altra alternativa de vida, però també penso que hi ha altres motius, carregats de prejudicis: de 16 candidats acceptats, 13 eren de Ciències i 3 eren de Lletres. Per sort, els qui van avaluar l'ajut que he tingut fins ara (el de mobilitat postdoctoral del Ministeri d'Educació) van tenir molt en compte equiparar les Lletres i les Ciències en la seva justa mesura. Ho agraeixo enormement.

I és que si la situació actual de la investigació espanyola és desquiciant, la de Lletres ja no té ni adjectiu o jo no el conec. De fet, l'article del link obvia qualsevol referència a les Lletres.  La qüestió de fons és: què fa realment falta en aquesta societat que ha canviat tan sobtadament? Quin valor poden tenir les Lletres en tot aquest procés? Miro al meu voltant... i trobo respostes.

Cada cop veig més gent que es refugia en centres de teràpies alternatives i en religions exòtiques, una veïna meva recita mantres budistes, d'altres fan rituals de religions mil·lenàries, el facebook s'omple de frases coelhianes (és a dir, a l'estil del pseudogurú postmodern Paulo Coelho) que ens fan creure en l'esperança utòpica d'una bondat humana, i un llarç etcètera. Tinc la impressió que busquem uns valors (emocionals, espirituals, etc.) que ens donguin certa estabilitat interna en aquest món fragmentat que cau a trossos.

Les Humanitats tenen aquest lloc: nosaltres estudiem productes de la ment de l'Home amb tota la seva complexitat existencial. L'Art, la Literatura, la Música, la Dansa, la Filosofia, la Història, l'Antropologia, la Sociologia, etc., potser no ens donen les respostes objectivament segures que agraden a les ments encara positivistes, però ens posen davant de la cara l'ésser humà en tota la seva nuesa. Digueu-me il·lusa, però estic convençuda que veure'ns així, sense pors, sense egos i desenvolupant un sentit crític, empàtic i integrador (veure's el meu article anterior sobre la hybris) ens ajudaria a desenvolupar una altra societat.


Havia de dir-ho. I ara, segueixo redactant l'informe final de l'ajut. El futur dirà; igual acabo recitant mantres amb la veïna...