diumenge, 31 d’agost de 2014

La paradoja del cantante

En esta ocasión os ofrezco la traducción al castellano de mi última entrada. Espero que de este modo aquellos que no leáis el catalán podáis acceder a este texto.

* * *

Hoy quiero reflexionar sobre un hecho que hace tiempo que me ronda por la cabeza. Y me permito hacerlo sin notas a pie de página, es decir, como ensayo a partir sólo de mi experiencia personal. No he querido averiguar si alguien ha hablado antes: sólo quiero plasmar mis reflexiones y suscitar otras. Y se trata de lo que he optado por llamar "la paradoja del cantante".

Hacia 1769 Diderot escribió su famosa Paradoxe sur le comédien, donde plantea que el actor debe basar su técnica actoral en una distancia que le permita interpretar sin sentir las emociones que transmite al público. Yo hace tiempo que reflexiono sobre la "paradoja del cantante", un fenómeno que lo conozco bien porque lo he vivido desde la más cruda primera persona. A lo largo de muchos años de aprendizaje y experiencias diversas (de todo tipo y formas) con el canto lírico, he llegado a la conclusión de que el cantante vive en una constante paradoja creada por el hecho de que nunca llega a sentir verdaderamente el efecto real de su voz.

De entrada, es evidente que cuando cantamos no nos oimos como los de fuera. Entre la gente que no estudia canto es muy habitual decir aquello de "cuando me oigo grabado no soporto mi voz", ya que cuando hablamos la audición de nuestra voz está muy distorsionada por nuestras propias resonancias. Por tanto, ¡imaginaos las dificultades de un cantante para tener cierta idea de cómo suena su voz!

El cantante (sobre todo lírico, es decir, aquel que desarrolla al máximo el potencial de su voz para no necesitar la tecnología) sólo puede oir externamente su voz a través de herramientas que funcionan de inexacto espejo: el grabación, el efecto en los demás, el eco, etc. Por ejemplo, me consta que los castrados que estudiaban canto en los conservatorios de Nápoles en el siglo XVIII iban a ciertas cuevas y valles donde podían oír su voz en eco. Ninguno de estos sistemas reproduce exactamente el efecto de la voz en vivo; por tanto, yo nunca podré sentir el verdadero efecto de la resonancia de mi voz en mis células como receptora. Como dibujante veo mis dibujos, como escritora puedo leer mis textos ... pero como cantante no me puedo oir.

Por tanto, la imagen que tiene un cantante de sí mismo depende exclusivamente de factores externos. Esto le hace ser un ser especialmente vulnerable, sobre todo en su etapa formativa, durante la cual vive a merced del talante de maestros que le hacen de espejo, y de opiniones mil que, si no están bien fundamentadas, pueden destruir carreras prometedoras.

Recíprocamente, el alumno hace de espejo de las debilidades del maestro: las frustraciones, las carencias técnicas, la mediocridad o, sencillamente, la ignorancia. Y a menudo éste, en lugar de reconocerlo, lo proyecta en el alumno. En general, se crea un juego peligroso y potencialmente tóxico de egos y de espejos distorsionantes con la trampa de la condición "autosorda" del alumno.

De hecho, pienso que los fenómenos del divismo y los egos crecidos, tan habituales en el mundo del canto lírico, se pueden explicar precisamente como autodefensa a esta vulnerabilidad propia de la condición de cantante. En cualquier caso, es fácilmente observable que el cantante lírico suele tener la necesidad de una afirmación constante en los demás, a menos que llegue a tener una clara imagen sonora de sí mismo gracias a una técnica sólida lograda mediante maestros que han hecho de espejo correcto y empático. Si me permitís el excurso "zen", es entonces cuando el cantante deja de preocuparse por la imagen "egoica" de sí mismo y consigue que, simplemente, el canto fluya.

Todo ello lo he vivido en mis carnes durante muchos años. Después de catorce años de pasar por mil manos en Barcelona y Alemania, finalmente he encontrado mi voz en Bolonia. En poco tiempo he pasado de cantar el "Aleluya" del Exsultate Jubilate de Mozart o el "Rejoice" del Mesías de Händel a hacer el "Pace, pace, mio Dio"de La forza del destino de Verdi o el "Senza mamma" de Suor Angelica de Puccini. He pasado de que me digan que soy "soprano segunda" a que soy "soprano dramática" o "puedes estar contenta de cantar en un coro de cámara" a "deberías hacer audiciones en teatros". Sólo en estas opiniones se observan dos imágenes absolutamente opuestas de mí misma.

Sinceramente, he tenido una fuerza de voluntad que no sé de dónde la he sacado (perdón, sí lo sé: de la gente que ha creído en mí, gracias!), además de la suerte (o san Google!) de dar con mis excelentes profesores boloñeses, Anna Flores y Roberto Ferrari Melega. Soy feliz cantando porque sé que mi voz ha encontrado su camino, aunque he aprendido que nunca sabré su efecto real. Pero no quiero personalizar demasiado el artículo o si no adquirirá un tono autobiográfico y "destroyer" que quiero evitar. Prefiero mantener la distancia, como el actor de Diderot.


divendres, 8 d’agost de 2014

la paradoxa del cantant

Avui vull reflexionar sobre un fet que fa temps que em volta pel cap. I em permeto fer-ho sense notes a peu de pàgina, és a dir, com a assaig a partir només de la meva experiència personal. No he volgut esbrinar si algú n'ha parlat abans: només vull plasmar les meves reflexions i suscitar-ne d'altres. I es tracta del que he optat per anomenar "la paradoxa del cantant".

Cap el 1769 Diderot va escriure la seva famosa Paradoxe sur le comédien, on planteja que l'actor ha de basar la seva tècnica actoral en una distància que li permeti  interpretar sense sentir les emocions que transmet al públic. Jo fa temps que reflexiono sobre la "paradoxa del cantant", un fenomen que el conec bé perquè l'he viscut des de la més crua primera persona. Al llarg de molts anys d'aprenentatge i experiències diverses (de tot tipus i maneres) amb el cant líric, he arribat a la conclusió que el cantant viu en una constant paradoxa creada pel fet que mai no arriba a sentir veritablement l'efecte real de la seva veu.

D'entrada, és evident que quan cantem no ens sentim com els de fora. Entre la gent que no estudia cant és molt habitual dir allò de "quan em sento gravat no suporto la meva veu", ja que quan parlem l'audició de la nostra veu està molt distorsionada per les nostres pròpies ressonàncies. Per tant, imagineu-vos les dificultats d'un cantant per tenir una certa idea de com sona la seva veu!

El cantant (sobretot líric, és a dir, aquell que desenvolupa al màxim el potencial de la seva veu per tal de no necessitar la tecnologia) només pot sentir externament la seva veu a través d'eines que funcionen d'inexacte mirall: l'enregistrament, l'efecte en els demés, l'eco, etc. Per exemple, em consta que els castrats que estudiaven cant als conservatoris de Nàpols al segle XVIII anaven a certes coves i valls on podien sentir la seva veu en eco. Cap d'aquests sistemes reprodueix exactament l'efecte de la veu en viu; per tant, jo mai no podré sentir el veritable efecte de la ressonància de la meva veu en les meves cèl·lules com a receptora. Com a dibuixant veig els meus dibuixos, com a escriptora puc llegir els meus textos... però com a cantant no em puc sentir.

Per tant, la imatge que té un cantant d'ell mateix depèn exclusivament de factors externs. Això el fa ser un ésser especialment vulnerable, sobretot en la seva etapa formativa, durant la qual viu a mercè del tarannà de mestres que li fan de mirall, i d'opinions mil que, si no estan ben fonamentades, poden destruir carreres prometedores.

Recíprocament, l'alumne fa de mirall de les debilitats del mestre: les frustracions, les mancances tècniques, la mediocritat o, senzillament, la ignorància. I sovint aquest, en lloc de reconèixer-ho, ho projecta en l'alumne. En general, es crea un joc perillós i potencialment tòxic d'egos i de miralls distorsionants amb la trampa de la condició "autosorda" de l'alumne.

De fet, penso que els fenòmens del divisme i dels egos crescuts, tan habituals en el món del cant líric, es poden explicar precisament com a autodefensa a aquesta vulnerabilitat pròpia de la condició de cantant. En qualsevol cas, és fàcilment observable que el cantant líric sol tenir la necessitat d'una afirmació constant en els altres, a menys que hom arribi a tenir una clara imatge sonora d'ell mateix gràcies a una tècnica sòlida assolida mitjançant mestres que han fet de mirall correcte i empàtic. Si em permeteu l'excurs "zen", és llavors quan el cantant deixa de preocupar-se per la imatge "egoica" d'ell mateix i aconsegueix que, simplement, el cant flueixi.

Tot plegat ho he viscut en les meves carns durant molts anys. Després de catorze anys de passar per mil mans a Barcelona i Alemanya, finalment he trobat la meva veu a Bolonya. En poc temps he passat de cantar l'"Al·leluia" de l'Exsultate Jubilate de Mozart o el "Rejoice" del Messies de Händel a fer el "Pace, pace, mio Dio"de La forza del destino de Verdi o el "Senza mamma" de Suor Angelica de Puccini. He passat de sentir-me a dir que sóc "soprano segona" a que sóc "soprano dramàtica" o "pots estar contenta de cantar en un cor de cambra" a "hauries de fer audicions en teatres". Només en aquestes opinions s'observen dues imatges absolutament oposades de mi mateixa.

Sincerament, he tingut una força de voluntat que no sé d'on l'he treta (perdó, sí que ho sé: de la gent que ha cregut en mí, gràcies!), a més de la sort (o sant Google!) de donar amb els meus excel·lents professors bolonyesos, l'Anna Flores i el Roberto Ferrari Melega. Sóc feliç cantant perquè sé que la meva veu ha trobat el seu camí, encara que he après que mai no sabré el seu efecte real. Però no vull personalitzar massa l'article o si no adquirirà un to autobiogràfic i "destroyer" que vull evitar. Prefereixo mantenir la distància, com l'actor de Diderot.

dilluns, 30 de juny de 2014

La "tonadilla" a la Barcelona del darrer terç del segle XVIII més enllà de la Casa de Comèdies

Sovint associem les tonadillas amb els teatres públics de la segona meitat del segle XVIII, però el cert és que també van tenir un important conreu fora d'aquests escenaris formant part d'espectacles privats i ocis diversos dins de la societat setcentista. Això també es donà en el cas de Barcelona, tal com ho explico en aquest article que acaba de sortir a la revista Scripta de la Universitat de València. Per veure'l cliqueu aquí.

L'elaboració d'aquest article combina part de la meva tesi doctoral amb documentació nova i inèdita, de recent localització i estudi. Va sortir gairebé del no-res, com si unes niñas de Trentaclaus burletes me'l dictessin per donar memòria d'uns fets que, inquietantment, enllaçaven passat i present. Però els fets han quedat allí, en les parets del carrer de Trentaclaus, muts testimonis de passats musicals, teatrals i agònics, males fames i higiene necessària. Una força catàrtica i renovadora els ha donat forma productiva d'article.

Perdoneu-me per la poesia, però a vegades necessito treure-la a passejar.

dimarts, 25 de març de 2014

Muralles

Bolonya, com tantes altres, era una ciutat envoltada de muralles. Concretament hi ha hagut tres cercles de muralles que han protegit la ciutat ja des dels etruscos fins a inicis del segle XX, quan es va decidir enderrocar el tercer tram per expandir una ciutat cada cop més creixent. Aquesta mesura va rebre no poques crítiques, però fou molt positiva; de fet, ha configurat l'aspecte de l'actual ciutat, radial -al contrari que el pla Cerdà de Barcelona, reticular- al voltant dels dotze eixos -número simbòlic- que l'articulen, amb les dotze portes que encara romanen dempeus, altaneres, recordant un passat potent i defensiu.
I jo em pregunto: quin sentit tenen avui en dia les muralles? No obstant el pas del temps i l'enderrocament urbanístic de muralles, em sorprén veure que hi ha gent que encara roman "intra moenia": individus que s'han fortificat la seva essència fins el punt de témer qualsevol intrusió externa i que, sense saber-ho, han esdevingut presoners d'ells mateixos: gent que viu còmoda en unes masmorres inexpugnables per por de sortir a la llum i veure que més enllà hi ha alguna cosa diferent i potser enriquidora.
Jo visc entre la porta Galliera i la porta Lame, és a dir "tra le mura", però... no m'espanta l'expansió.




dissabte, 8 de febrer de 2014

"La vedova allegra" a Bologna!

Cari amici, questa volta vi annuncio il prossimo spettacolo che faremo con l'Associazione Culturale Scena Musicale: una bella e divertentissima versione di La vedova allegra di Franz Lehar, il 5 marzo al Teatro Alemanni di Bologna. Per quanto mi riguarda, sarà il mio debutto in un'opera lirica e farò il ruolo della Valencienne, la moglie dell'Ambasciatore di Pontevedro e una "donna molto onesta". Vi aspetto tutti quanti!