dissabte, 31 de desembre de 2011

Feliç i apassionant 2012!!

Escric per desitjar un molt feliç i apassionant 2012. Deixem enrere un any ple de viatges, tant exteriors com interiors, i sempre enriquidors, que han servit per descobrir paratges fascinants i aprendre a sortir-se'n de les tempestes més dures. Espero que a l'any que ve s'arribi a bon port... o almenys que el petit però valent i intrèpid vaixell de paper de la imatge es transformi en un transatlàntic (o potser ja ho és i ni ho sap! A vegades passa...).

dimecres, 9 de novembre de 2011

La màgia dels objectes II: kleenexs perillosos

Mai no m'havia parat a pensar que un kleenex podia ser perillós, però he arribat a la conclusió de que sí, i molt.

El kleenex és un objecte que hom llença quan ja ha utilitzat. Però conec el cas d'un kleenex que, un cop comprovada la seva insòlita i sorprenent qualitat, va esdevenir una veritable arma de destrucció massiva capaç de desestabilitzar i capgirar tot el petit món d'unes tovalles aparentment molt ben conjuntades però en realitat apedaçades, fetes malbé i per llençar. L'única manera de tornar a l'estabilitat anterior va ser no només llençant el kleenex sinó eliminant-lo, destruint-lo amb odi... i el més cruel: utilitzant-lo per netejar les velles i brutes tovalles.

¡El pobre kleenex només havia fet la seva tasca, honestament i sense cap malícia! De fet, donades les circumstàncies, el kleenex fins i tot havia somniat, ingènuament, que podia passar a l'estatus de no-kleenex.

Dol molt... potser perquè tot parteix d'un mateix afecte, fàcilment confonible amb l'egoisme però que, ben entès i ben sentit, és infinitament més poderós que ell.

PD: com em va dir el meu excel·lent amic Manuel Rodrigo després d'haver llegit aquest relat, potser és que el kleeenex no era tal kleenex, sinó un mantell brodat d'or i plata per vestir el Nen Jesús de Praga. I... crec que té tota la raó del món.




dilluns, 24 d’octubre de 2011

La màgia de les paraules


Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.
No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol


Aquests versos me'ls va regalar l'altre dia un bon amic, el Joan Farré, de part de tota la Capella Bach de la Societat Bach de Barcelona, a mode de comiat pel meu proper viatge a Bolonya.
Hi ha regals immaterials que arriben més a l'ànima que qualsevol cosa material; paraules que ressonen dins de la consciència per despertar les emocions més profundes en moments clau i entendre-ho tot d'una manera clara i diàfana.  ¡Visquem intensament les lluites i els plaers, siguem valents i segurs de nosaltres mateixos, no ens tanquem i continuem aprenent-nos!

Gràcies per tantes coses tan especials i màgiques... gràcies...



diumenge, 23 d’octubre de 2011

Ciao, Bologna!

Una nova notícia: al novembre me n'aniré a viure dos anys a Bolonya! El Ministeri d'Educació m'ha concedit un ajut per fer una estada postdoctoral a la Universitat d'aquesta ciutat, la més antiga d'Europa! Allí investigaré sobre dramatúrgia musical de la mà dels que possiblement són més grans especialistes mundials en aquesta matèria: els professors Lorenzo Bianconi i Marco Beghelli. I tindré al meu abast una de les biblioteques universitàries més impressionants que hi ha. Un autèntic luxe!

Serà l'inici d'una nova etapa, molt esperada i per la què he lluitat una barbaritat, com molts de vosaltres sabeu. Aquesta etapa és un pas decisiu que deixa enrere (o vol millorar) moltes coses, bones i dolentes, volgudes i dolgudes, però sempre aprenent de tot i vivint amb intensitat, perquè d'això es tracta. I a més, tot plegat es donarà en una ciutat tan meravellosa com... Bolonya!!!! Les fotografies del google són raquítiques comparades amb la realitat, creieu-me. I la gent... ni us explico. I el menjar... buenoooo!

Així doncs... si algú m'ha de dir res abans del meu viatge que ho digui ara o que calli per sempre!! XD

Ara toquen comiats "físics" a punta pala, encara que vindré molt sovint per les terres catalanes.  Els comiats sempre són tristos... però avui en dia en el món globalitzat on vivim ja no hi ha distàncies. I Bolonya és a un cop d'avió, i jo a un cop d'email, telf o cam ;-)

Ci vediamo a Bologna!! :-D




diumenge, 16 d’octubre de 2011

Congrés sobre Boccherini

Del 2 al 4 de novembre es fa, a Madrid, el Congrés Internacional "Luigi Boccherini y la música de su tiempo II", organitzat per la Universitat Autònoma de Madrid i el Reial Conservatori de Música de Madrid. Estic convençuda que serà una excel·lent ocasió per aprofundir en la vida i obra d'aquest interessantíssim compositor del segle XVIII. Es comptarà amb la participació d'especialistes com Yves Gérard, José Carlos Gosálvez (BNE), Germán Labrador (UAM), Elisabeth Le Guin (UCLA), Begoña Lolo (UAM), Marco Mangani (Università di Ferrara) o Rudolf Rasch (Universität Utrecht); i es tractaran aspectes com l'entorn social, cultural i familiar de Boccherini, fonts impreses i manuscrites, influències coreogràfiques i teatrals, etc.
De fet, el divendres 4 a les 10 del matí la María José Ruiz Mayordomo i jo hi presentem una comunicació titulada "Boccherini y el minueto: estudio sobre la evolución de su pensamiento coréutico-musical desde una perspectiva transdisciplinar" dins de la sessió "Práctica e interpretación musical". Es tracta d'una aproximació transdisciplinar (la Marijose és coreòloga i jo musicòloga) a l'evolució musicocorèutica que experimentà el gènere del minuet durant el segle XVIII a través dels minuets que han quedat de Boccherini (alguns per a ballar i altres sobretot en música de cambra, com quartets i quintets). Us asseguro que és interessantíssim!!!




diumenge, 2 d’octubre de 2011

Sobre el concert en homenatge a Claudia Muzio

El concert en homenatge a Claudia Muzio (anunciat més avall) va ser tot un èxit. Dono les gràcies als meus companys i a la gent que ens va ajudar per dur a terme aquest bonic projecte: l'Eduard, la Montse, el Nacho, el Josep, l'Eugeni, la Roser, la Raquel, etc. També dono les gràcies a la gent que va venir, ens va donar suport des de les butaques i va gaudir de l'espectacle... i a aquells que van intentar venir però no van poder per les circumstàncies.


Aquí us poso uns links del youtube on podeu veure uns fragments del concert:
1) "In uomini, in soldati", ària de la Despina de Così fan tutte de Mozart. Em vaig quedar a gust despatxant cops d'espolsador... i tocs de plomall!!! La Despina creu que tots els homes són infidels per naturalesa i, per tant, les dones hem de respondre amb la mateixa moneda: estimar-los o per comoditat o per vanitat. Caram, caram!
2) Duet dels Papagenos de La flauta màgica de Mozart. És admirable com Mozart i Schikaneder resumeixen en pocs minuts molts anys de relació: aquests dos homes-ocell s'acaben de conèixer, s'enamoren, de seguida discuteixen pels fills (ell vol nens, ella nenes), fan les paus... però cadascú es manté amb la seva idea. Talment com molts matrimonis, que segueixen junts... perquè no s'escolten! XD


El més bonic d'aquest tipus d'experiències és el fer feliç a la gent amb coses que hom sap fer, coses que, al cap i a la fi, són un mateix. Aconseguir que la gent gaudeixi, rigui i s'oblidi per una estona (curta, llarga, és igual) de l'alienant quotidianitat amb quelcom tan especial com l'art, el teatre, la música, la vida... és una de les coses més enriquidores que he experimentat. Veure's reflectit en la felicitat dels demés no té preu. Que no desaparegui la màgia! :-D

diumenge, 4 de setembre de 2011

La màgia dels objectes: la cadira buida


És fascinant la capacitat evocadora dels objectes, que poden convertir-se en màgics per fer-nos brollar les emocions més profundes... com aquesta cadira buida de la fotografia, tan suggerent...

Aquesta cadira buida m'ha fet pensar en gent que ha passat per la meva vida i hi ha deixat un lloc inesborrable que vull cuidar com el més preuat dels tresors. Ningú més no ocuparà aquesta cadira; és exclusiva, feta a mida, seria un sacrilegi que algú altre l'ocupés. I seguirà romanent amb mi... buida? plena? Seria bonic que algun dia la tornés a ocupar... Que coi, seria un somni fet realitat! Però això ja no depén de mi (tant de bo depengués de mi, seria tan fàcil...).

Una cadira buida pot semblar melangiosa i nostàlgica. Però aquesta, en realitat, és plena de sol: sentiments i desitjos que segueixen vius (ho sé, és massa evident) i records meravellosos que mai no oblidaré ni vull fer-ho... No pot ser d'altra manera quan ha sigut sincer i sentit per totes bandes.

La cadira romandrà amb mi per sempre. I sé que en alguna altra banda algú (diguem-li x) guarda una cadira meva, que amaga per les circumstàncies però de tant en tant l'observa... M'agradaria molt que la cuidessis, x, vaig ser tan feliç en ella... :_)

PD: La foto és del meu excel·lent amic Manuel Rodrigo Cano. Xula, oi? És un artista...

dimecres, 31 d’agost de 2011

Concert en homenatge a la soprano Claudia Muzio

En aquesta ocasió vull anunciar-vos el concert que farem el dia 28 de setembre a les 19 hores, al Teatre de la Parròquia de Sant Miquel dels Sants de Barcelona (c/ Escorial 163). Forma part de les activitats de la Societat Bach i consisteix en un homenatge a la soprano Claudia Muzio, considerada la Maria Callas del segle XIX, en motiu del 75è aniversari de la seva mort.

Per a aquest event el Nacho Cantalejo (baríton i director de la Capella Bach), les sopranos Montserrat Ruiz i jo i el pianista Josep Buforn farem un concert força atípic. La primera part serà un recital a l'ús, amb cançons, lieder i àries de Verdi i Puccini; i la segona part consistirà en diversos fragments d'òperes de Mozart escenificats. N'hem escollit els més divertits i teatrals de Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte i La flauta màgica, i el resultat pot ser especialment entretingut!

Per exemple, estaré encantada de ficar-me a la pell de la Comtessa de Le nozze di Figaro, la Papagena de La flauta màgica... però sobretot de la Despina del Così fan tutte, un personatge pel que tinc una gran simpatia, ja que gràcies a ella he viscut experiències extraordinàries i he conegut gent molt especial que, malgrat tot el que hagi pogut passar, sempre duré amb mi i no l' (t') oblidaré mai, ni vull fer-ho... :***

Així, doncs, us convido a venir!

divendres, 19 d’agost de 2011

Mandales i Psicologia: "desembussar" la ment


Avui voldria comentar quelcom que pot sonar esotèric però que considero molt interessant: el món dels mandales com a via per a l'autoconeixement.

No pretenc entrar en detalls en el que són els mandales; sobre això hi ha teories molt profundes (com les de Jung) i webs molt acurades (per exemple, vegi's aquí la definició de la Wikipèdia).
Tampoc en sóc cap erudita ni pretenc ser-ho, però voldria comentar la meva experiència, encara que sigui breument, per si a algú li pot ser d'utilitat (tot i que això és molt personal, cadascú ha de trobar el seu sistema d'autoconeixement més adient... i si vol).

"Mandala" es tracta d'un terme sànscrit que significa "diagrama". Els mandales consisteixen en representacions simbòliques, més o menys abstractes i normalment amb forma circular. L'ús dels mandales com a símbols del microcosmos i del macrocosmos prové principalment de
l'hinduisme i del budisme, però aquest tipus de formes es donen en multitud de cultures, com els rosetons de les catedrals gòtiques. Per exemple, Stonehenge (a la imatge de dalt) seria un cas de mandala gegant del Neolític!

Pintar mandales pot esdevenir un excel·lent mètode de meditació activa i una via molt efectiva per conèixer-se a un mateix, com tants d'altres. Segons la meva experiència, fer-ho amb absoluta llibertat i espontaneïtat pot servir com a expressió del jo interior, que flueix sense cap llast analític. D'aquesta manera un pot aprendre coses decisives per a la seva felicitat: ser un mateix amb total llibertat, sinceritat i responsabilitat, observar els problemes amb perspectiva i trobar-hi solucions, viure la grandesa del present conscient del futur i aprenent del passat, perdonar-se els errors i fins i tot permetre'ls, assumir les limitacions de les circumstàncies, sentir amb profunditat i sense por, obrir el cor i estimar amb tota la intensitat i com quelcom veritablement etern, patir sense rancúnia encara que els demés vulguin fer mal..., i fins i tot saber amb absoluta certesa que allò que s'ha viscut (tant un com el que es reb dels altres) ha estat totalment real i no pot ser d'altra manera, encara que els demés després vulguin negar-ho autoenganyant-se... En definitiva: vida.

Per tant, l'objectiu de tot plegat seria "desembussar-se", és a dir, treure's llastos de la ment per bucejar en el nostre interior, sovint perdut en un laberint de valors tradicionals, tabús, idees preconcebudes, prejudicis, moralitats, pors, manipulacions, etc. Tot plegat pot dur a viure experiències meravelloses, veritablement màgiques i impossibles de descriure, però absoluta i autènticament reals (de fet, aquesta seria la realitat, i no l'alienant rutina!). Potser seria millor parlar d'experiències extraordinàries, és a dir, fora d'allò ordinari. De fet, penso que aquest autoconeixement (sigui per la via que sigui i per molt esotèric que sembli) és més efectiu que la racional Psicologia.

De totes formes, sóc conscient que a vegades s'ha de claudicar per motius irresolubles que potser aporten un altre tipus de felicitat (família, economia...). però crec que aquest esperit lliure i sincer amb un mateix s'ha de mantenir sempre. És com voler oblidar quelcom podant-ho i empeltant-hi una altra cosa; el resultat difícilment serà satisfactori si la base no és sincera. I d'aquesta manera, basant tot en mentides, hom es fa mal a un mateix i a tota la gent que estima. Jo prefereixo que d'un brot meu, sincer i autèntic, en surti quelcom que m'enriqueixi i enriqueixi als demés.

Gràcies x tot plegat, mandales! Gràcies x x tot el bo, malgrat el dolor. Sempre al meu cor.

dissabte, 11 de juny de 2011

Danke, Saarbrücken

Aquests passats mesos d'abril i maig he estat a Saarbrücken (Alemanya) amb una beca del govern alemany (DAAD) per investigar a l'Institut für Musikwissenschaft de la Universität des Saarlandes amb el professor Rainer Kleinertz. Ha estat una gran experiència: he conegut gent fantàstica, he fet excel·lents amics, he gaudit de l'encant d'una ciutat molt peculiar... i he après molt en tots els sentits. Així que només tinc paraules d'agraïment per a tots vosaltres: Prof. Rainer Kleinertz, Stefanie, Julia, Silvia, Daniel, Cinthia, Louise-Anne, Florian, Nuria, Claudia... i un llarg etcètera. Fins aviat!

Diesen letzten Monaten von April und Mai war ich in Saarbrücken (Deutschland) mit einem DAAD-Stipendium, um am Institut für Musikwissenschaft der Universität des Saarlandes mit Prof. Rainer Kleinertz zu forschen. Es war eine tolle Erfahrung: ich habe fantastische Leute kennengelernt, ich habe eine besondere Stadt genossen... und ich habe viel gelernt. Deshalb habe ich nur Wörter von Dank für euch: Prof. Rainer Kleinertz, Stefanie, Julia, Silvia, Daniel, Cinthia, Louise-Anne, Florian, Nuria, Claudia... und so weiter. Bis bald!

divendres, 4 de febrer de 2011

Recital de deixebles de l'aula de cant de la professora Mercè Puntí

El proper 11 de febrer, a les 19 de la tarda, alguns alumnes de cant de la professora Mercè Puntí farem un recital a l'Espai Cultural Pere Pruna (c/ Ganduxer, 130, Barcelona). És una bona ocasió per gaudir del cant líric de la mà d'alumnes d'una de les professores de cant més prestigioses de Barcelona. Hi cantaré tres àries: "Ach, ich fühl's" de La flauta màgica de Mozart, "Quando me'n vo" de La Bohème de Puccini i l'Ave Maria de Gounod. Espero que algun altre alumne s'animi a fer algun duet!
Per a més informació, cliqueu aquí.