Ha estat una d'aquelles petites (o no tan petites) sorpreses que et dóna la vida. La Prof. Annamaria Cecconi, (Conservatori "Antonio Vivaldi" d'Alessandria), a qui vaig conèixer a l'últim col·loqui del "Saggiatore musicale", me'n va parlar amb molt d'entusiasme per tal de conèixer aquesta entitat, saber els projectes que fan les seves components (sobretot en relació amb l'art i el segle XVIII) i compartir experiències i opinions. La veritat és que m'he quedat molt sorpresa, tant per la rigorositat de la recerca i l'enorme vàlua de les investigadores, com la notable bona organització del congrés (l'única pega ha estat el canvi constant de seu a Pàdua) i, de fet, la importància, l'interès i la complexitat dels propis estudis de gènere, que jo coneixia només d'esquitllada. Espero que la propera ocasió sí que hi participi activament!
Òbviament, agraeixo a la Prof. Annamaria Cecconi el seu interès en fer-me partícip d'aquesta iniciativa i, de fet, la seva humanitat i entusiasme.
Aquest congrés m'ha fet reflexionar (més) sobre aspectes que ja fa temps que rumio. Es tracta, concretament, de la situació de les dones que ens dediquem al món universitari. Si abans ja ens resultava difícil trobar una certa estabilitat en un món en què, després de la tesi, es valora fer estades fora... quina estabilitat se'ns presenta enmig d'aquesta crisi que està destruint tot allò relacionat amb la cultura i l'ensenyament? No ens queda més remei que fer-nos de pedra si volem sobreviure amb dignitat (sobretot emocional) en aquest context que ha fet canviar les nostres expectatives de vida en poquíssim temps.
Aquest congrés m'ha fet reflexionar (més) sobre aspectes que ja fa temps que rumio. Es tracta, concretament, de la situació de les dones que ens dediquem al món universitari. Si abans ja ens resultava difícil trobar una certa estabilitat en un món en què, després de la tesi, es valora fer estades fora... quina estabilitat se'ns presenta enmig d'aquesta crisi que està destruint tot allò relacionat amb la cultura i l'ensenyament? No ens queda més remei que fer-nos de pedra si volem sobreviure amb dignitat (sobretot emocional) en aquest context que ha fet canviar les nostres expectatives de vida en poquíssim temps.
