dilluns, 18 de març de 2013

Sobre l'entusiasme

Permeteu-me que avui em posi profunda, fins i tot mística...

Avui, 16 de març de 2013, brilla el Sol a Bolonya, després de mesos d'un hivern fred i humit, molt bolonyès. Mentres dino, escolto l'últim moviment del Concert per a violoncel núm. 6 en Re major (G. 476) de Boccherini i penso que aquell dia el compositor estava especialment inspirat... I constato, amb estupefacció (com solen ocórrer aquestes coses), que hi ha moments d'especial quadratura, en què les coses, senzillament, passen.

I entenc. Entenc que la clau de tot plegat rau en l'entusiasme. El mateix entusiasme del Sol radiant o del furibund cel·lo del concert de Boccherini. O de les llenties fantàstiques que he dinat, seguint la bona tradició de la meva estimada família de menjar llenties els dissabtes. O, senzillament, l'entusiasme pel mateix fet de sentir i copsar... que sóc.

Una altra pista del meu profund lligam amb l'entusiasme: fa pocs mesos he descobert que sóc soprano dramàtica tendent a lirico spinto (resulta una mica trist haver descobert la meva veritable veu a Bolonya després de tants anys d'estudiar cant, però aquest és un altre tema). El matís rau, justament, en la capacitat d'"empenta", el spinto, que permet, per exemple, abordar les temibles agilitats de les cabalette verdianes. Des d'un punt de vista simbòlic, el concepte és claríssim: l'empenta, el spinto, forma part de la meva veu i de la meva manera de ser. Sóc així. O millor dit: sóc això. 

Entusiasme ve del grec enthousiasmós, que significa "estar posseït pel déu". El Prof. Alberto Bustos, de la Universitat d'Extremadura, ho explica més extensament al seu blog:

El sustantivo "entusiasmo" procede del griego "enthousiasmós", que viene a significar etimológicamente algo así como 'rapto divino' o 'posesión divina'. En efecto, el sustantivo griego está formado sobre la preposición 'en' y el sustantivo 'theós', 'dios'. La idea que hay detrás es que cuando nos dejamos llevar por el entusiasmo es un dios el que entra en nosotros y se sirve de nuestra persona para manifestarse, como les ocurriá -creían los griegos- a los poetas, los profetas y los enamorados.
Todos ellos estaban poseídos por la divinidad y por ello merecían respeto y admiración, pues llegaban a alturas que no podían ni siquiera vislumbrar las gentes de a pie, por no decir pedestres. 

Sobre les implicacions (culturals, antropològiques, espirituals) del concepte es podrien escriure pàgines i pàgines, però no és el meu propòsit aquí. De fet, per entusiasmar-se cal buidar-se: cal deixar que l'altre (segons els grecs, el déu) penetri. Però la nostra societat ha perdut la capacitat d'entusiasmar-se. Som massa nosaltres; cadascú és massa ell; i només queda la part superficial del concepte: un plaer buit i immediat, modes, oci i, en general, una decebedora alienació observable en tots els nivells: professional, personal, afectiu, ideològic, estètic, etc. Per això em decep observar al meu voltant (amb honroses excepcions!!!) la manca d'entusiasme: paraules buides, falta de compromís, immensa vacuitat de contingut i incapacitat per al diàleg. Gent opaca que no veu més enllà del seu nas (el qual funciona com a curiós retrovisor narcisista). Gent que busca constantment l'aprovació dels demés, projectant-s'hi. Encorsetament formulari i falta d'espontaneïtat que no fa altra cosa que amagar moltes debilitats. Ningú no és culpable d'això... i tots en som responsables.

Estem en temps molt durs, molt. Observo com al meu voltant creix la desconfiança i l'egoisme, per no parlar del generalitzat pessimisme. És lògic: és l'instint de supervivència. Però no pot faltar l'entusiasme: és l'energia que ens fa moure.

Els déus s'han allunyat de nosaltres. Cal retrobar-los.


divendres, 15 de març de 2013

Ecolingüística

Aquesta setmana s'ha fet un breu seminari sobre Ecolingüística al Dipartimento di Lingue, Letterature e Culture Moderne de la Universitat de Bolonya. L'ha impartit el Prof. Antoni Mas i Miralles, professor de la Universitat d'Alacant, i l'ha organitzat la Prof. Noemí Tortosa, la lectora de català de la Uni de Bolonya i amiga-veïna-col·lega meva.
Desconeixia absolutament què era l'Ecolingüística... i reconec que ha estat un descobriment sorprenent. La seva base consisteix en equiparar les llengües del món a la biodiversitat d'espècies. D'aquesta manera, la riquesa i l'equilibri de les cultures del món depenen de la "linguodiversitat", que és un patrimoni sense preu. Entès d'aquesta manera, la desaparició de llengües comporta un desequilibri mundial, exactament igual que la desaparició d'espècies animals i vegetals. Tal com deia el Prof. Mas, cada vegada que desapareix una llengua, desapareix una manera de veure el món absolutament única i intransferible.
Per tant, l'ecolingüística s'oposa dràsticament a la globalització, que busca homogeneïtzar el Planeta amb la imposició, entre altres coses, d'una llengua única. Segons el Prof. Mas, és evident que per sota de plantejaments d'aquests tipus hi ha ideologies unificadores molt perilloses. De fet, resulta significatiu que en els estudis de Filologia es pari poca atenció a aquests temes "externs".
Així, doncs, l'ecolingüística pregona mantenir a tota costa la diversitat lingüística del Planeta, promovent el bilingüisme i, en general, el coneixement de diverses llengües per tal de protegir-les totes. També desferma el mite que una llengua ha d'estar lligada necessàriament a un estat, però el problema rau en què els governs estiguin disposats a aplicar polítiques d'impuls de les llengües minoritzades.
El tema de l'ecolingüstica m'ha semblat absolutament fascinant i penso que tothom hauria de conèixer mínimament les seves bases per aprendre a viure amb una mentalitat més oberta i tolerant. De fet, m'ha fet pensar molt en mi mateixa i en les meves experiències més o menys recents: òbviament, és molt diferent veure el món pensant en català, en castellà, en alemany o en italià! I he comprovat molts cops que aquesta visió del món pot ser molt diferent als monolingües. Pel que fa al meu àmbit acadèmic, sembla que si un musicòleg (investigador en general) no publica en anglès ja no és ningú. Observo que cada cop es tendeix més a aquest model, i em plantejo fins a quin punt això implica una uniformització i un empobriment de la recerca de lletres. Jo, modestament, defenso l'apertura mental i allò de "quantes més llengües millor". Què en penseu?

dissabte, 2 de març de 2013

ressenya de "La retórica de los afectos" de Lucía Díaz Marroquín

M'acaba d'arribar la separata en pdf de la ressenya que em van acceptar a la prestigiosa revista Rhetorica (núm. 31.1, 2013) del llibre La retórica de los afectos (Kassel: Reichenberger, 2008) de la Lucía Díaz Marroquín. Espero que sigui una manera de difondre un treball que considero excel·lent.