El kleenex és un objecte que hom llença quan ja ha utilitzat. Però conec el cas d'un kleenex que, un cop comprovada la seva insòlita i sorprenent qualitat, va esdevenir una veritable arma de destrucció massiva capaç de desestabilitzar i capgirar tot el petit món d'unes tovalles aparentment molt ben conjuntades però en realitat apedaçades, fetes malbé i per llençar. L'única manera de tornar a l'estabilitat anterior va ser no només llençant el kleenex sinó eliminant-lo, destruint-lo amb odi... i el més cruel: utilitzant-lo per netejar les velles i brutes tovalles.
¡El pobre kleenex només havia fet la seva tasca, honestament i sense cap malícia! De fet, donades les circumstàncies, el kleenex fins i tot havia somniat, ingènuament, que podia passar a l'estatus de no-kleenex.
Dol molt... potser perquè tot parteix d'un mateix afecte, fàcilment confonible amb l'egoisme però que, ben entès i ben sentit, és infinitament més poderós que ell.
PD: com em va dir el meu excel·lent amic Manuel Rodrigo després d'haver llegit aquest relat, potser és que el kleeenex no era tal kleenex, sinó un mantell brodat d'or i plata per vestir el Nen Jesús de Praga. I... crec que té tota la raó del món.
