diumenge, 25 d’agost de 2013

I les lletres què?

Aquests dies redacto l'informe final de l'estada postdoctoral al Dipartimento delle Arti de la Universitat de Bolonya, que acabarà el dia 31 d'aquest mes. Durant aquests dos anys el panorama d'expectatives ha canviat diametralment: quan vaig aterrar a Bolonya (curiosament el dia que dimitia Berlusconi) la situació espanyola no era ni de bon tros l'actual i, si s'entreveia algun problema econòmic, hi havia l'esperança de solucionar-lo en pocs mesos. Però, com sabem de sobres, no ha estat així.

Una prova clara és aquesta notícia que avui he vist per internet:
http://www.elconfidencial.com/sociedad/2013-08-25/fuera-se-pelean-por-nosotros-y-aqui-no-nos-quieren-mi-ciencia-no-es-espanola_20775/. És un tema que he viscut d'aprop: jo també vaig demanar la Juan de la Cierva, però la universitat per on ho vaig fer no va acceptar la meva sol·licitud per una criba interna que van realitzar amb no sé quins criteris. Podem pensar que és cosa del Destí, que potser em té deparada una altra alternativa de vida, però també penso que hi ha altres motius, carregats de prejudicis: de 16 candidats acceptats, 13 eren de Ciències i 3 eren de Lletres. Per sort, els qui van avaluar l'ajut que he tingut fins ara (el de mobilitat postdoctoral del Ministeri d'Educació) van tenir molt en compte equiparar les Lletres i les Ciències en la seva justa mesura. Ho agraeixo enormement.

I és que si la situació actual de la investigació espanyola és desquiciant, la de Lletres ja no té ni adjectiu o jo no el conec. De fet, l'article del link obvia qualsevol referència a les Lletres.  La qüestió de fons és: què fa realment falta en aquesta societat que ha canviat tan sobtadament? Quin valor poden tenir les Lletres en tot aquest procés? Miro al meu voltant... i trobo respostes.

Cada cop veig més gent que es refugia en centres de teràpies alternatives i en religions exòtiques, una veïna meva recita mantres budistes, d'altres fan rituals de religions mil·lenàries, el facebook s'omple de frases coelhianes (és a dir, a l'estil del pseudogurú postmodern Paulo Coelho) que ens fan creure en l'esperança utòpica d'una bondat humana, i un llarç etcètera. Tinc la impressió que busquem uns valors (emocionals, espirituals, etc.) que ens donguin certa estabilitat interna en aquest món fragmentat que cau a trossos.

Les Humanitats tenen aquest lloc: nosaltres estudiem productes de la ment de l'Home amb tota la seva complexitat existencial. L'Art, la Literatura, la Música, la Dansa, la Filosofia, la Història, l'Antropologia, la Sociologia, etc., potser no ens donen les respostes objectivament segures que agraden a les ments encara positivistes, però ens posen davant de la cara l'ésser humà en tota la seva nuesa. Digueu-me il·lusa, però estic convençuda que veure'ns així, sense pors, sense egos i desenvolupant un sentit crític, empàtic i integrador (veure's el meu article anterior sobre la hybris) ens ajudaria a desenvolupar una altra societat.


Havia de dir-ho. I ara, segueixo redactant l'informe final de l'ajut. El futur dirà; igual acabo recitant mantres amb la veïna...



dimecres, 17 de juliol de 2013

Concerts d'estiu / Concerti d'estate

Aquest serà un estiu força musical. Amb els meus mestres i companys de l'Associazione Culturale Scena Musicale farem els següents concerts:

  • "Va pensiero sull'ali dorate", concert en homenatge a Verdi a l'antic claustre dels Pares Caputxins (via Viara 10) de Castel San Pietro (Bolonya), el 24 de juliol a les 21.
  • Dins del cicle "I concerti sui laghi" farem una vetllada dedicada també a Verdi al Centro Informazioni Enea del Lago del Brasimone, l'1 d'agost a les 21:15. En aquest cicle es faran més concerts, però no hi participo perquè són de musical i cançons d'autor. Per a més informació us remeto a la web de l'Associació.
Com veieu, els concerts són molt verdians. Després d'haver descobert que la meva veu és verdiana, serà un plaer "estrenar-la" en aquestes ocasions. Tinc previst cantar-hi "Tacea la notte placida" de Il trovatore i "Pace, pace, mio dio" de La forza del destino, junt amb l'ària de les joies del Faust de Gounod; i amb els companys potser farem més números junts. Estic segura que seran unes vetllades molt especials. 

* * * 

Questa sarà un'estate molto musicale. Con i miei insegnanti e compagni dell'Associazione Culturale Scena Musicale faremo i seguenti concerti: 

  • "Va pensiero sull'alli dorate", concerto omaggio a Verdi nell'antico chiostro dei Fratri Cappuccini  (via Viara 10) di Castel San Pietro (Bolonya), il 24 luglio alle 21.
  • Nel ciclo "I concerti sui laghi" faremo una serata dedicata anche a Verdi nel Centro Informazioni Enea del Lago del Brasimone, il 1 agosto alle 21:15. Dentro di questo ciclo si faranno più concerti, ma non ne faccio parte perché sono di musical e canzoni d'autore. Per ulteriore informazioni ecco il sito web dell'Associazione.
Come vedete, i concerti sono molto verdiani. Dopo aver scoperto che la mia voce è verdiana, sarà un piacere "farne la première" in queste occasioni. Ci canterò "Tacea la notte placida" di Il trovatore e "Pace, pace, mio dio" di La forza del destino, e anche l'aria dei gioielli di Faust di Gounod; e con i compagni magari faremo altri brani asieme. Sono sicura che sarano delle serate molto speciali.  




diumenge, 7 de juliol de 2013

Hybris

          Aquest estiu, per ara, és força fresc… però sempre cal vigilar amb el Sol. O si no que li ho preguntin a Ícar.

Dèdal, el seu pare, va construir el laberint del Minotaure i unes ales, de plomes i cera, amb les quals ell i el seu fill van poder sortir-ne. Diu el mite que el noi, al veure que volava, va voler apropar-se massa al Sol, però l’escalfor va desfer la cera i va caure al mar, que passà a anomenar-se Mar Icària.

Segons Mircea Eliade (vegi’s, per exemple, Images et symboles), els mites són expressió de la Saviesa arcaïca, aquella que roman en el més profund de nosaltres i que ens lliga amb el Trascendent i els assumptes que veritablement sacsegen l’ànima humana. En aquest sentit, els grecs antics tenien clar que apropar-se massa al Sol, amb tot el que això significa des d’un punt de vista simbòlic, era perillós i fins i tot mortal.

El mite d’Ícar ens parla de la hybris, el pitjor pecat per part dels grecs. Era una mena de “desmesura”, és a dir, sortir dels límits d’un mateix amb arrogància. La Wikipèdia (font potser massa òbvia però a vegades molt aclaridora i, sens dubte, molt pràctica) diu el següent:

La hibris o hybris (en griego antiguo ὕϐρις hýbris) es un concepto griego que puede traducirse como ‘desmesura’ y que en la actualidad alude a un orgullo o confianza en sí mismo muy exagerada, especialmente cuando se ostenta poder. En la Antigua Grecia aludía a un desprecio temerario hacia el espacio personal ajeno unido a la falta de control sobre los propios impulsos, siendo un sentimiento violento inspirado por las pasiones exageradas, consideradas enfermedades por su carácter irracional y desequilibrado, y más concretamente por Ate (la furia o el orgullo). Como reza el famoso proverbio antiguo, erróneamente atribuido a Eurípides: «Aquel a quien los dioses quieren destruir, primero lo vuelven loco.»

Seria, doncs, un excés d’ego, cosa que crec que, malauradament, va molt lligada a la nostra natura humana, tan imperfecta. Vivim en un món absolutament inestable; necessitem punts d’ancoratge per sentir-nos segurs i aquests es poden trobar en un excés d’ego que sol implicar l’alienació de l’altre. Seguint amb la metàfora del Sol, és una necessitat insana d'eclipsar. Després de diverses experiències he arribat a la conclusió que no hi ha cosa més tòxica que utilitzar els altres per sentir-se que s’és quelcom. Francament, prefereixo la col·laboració a la utilització, el diàleg al monòleg, la crítica constructiva a l’afirmació invasiva, l’empatia a la imposició, la curiositat a la indiferència. Penso que les actituds que aprovo ―humanes, molt humanes― són l’única sortida sana a tot el que ens està passant. O això o els déus ens tornaran bojos.

Tot plegat passa per un coneixement profund d’un mateix, sense pors i sabent veure (i acceptar) les ombres causades pels rajos del Sol. La hybris resulta, en aparença, un excel·lent escut per amagar els veritables problemes, ja que la seva base és, en realitat, un desequilibri tòxic. Un que s'apropi al Sol pot creure que no té ombres... però s'està cremant.  

Així, doncs, humilment prefereixo la tombona i la crema solar.

dissabte, 29 de juny de 2013

"Athena Musica": un nou pas en el camí

En aquest curiós "retorn als orígens" que estic vivint darrerament, s'ha donat un pas que considero molt significatiu: m'han acceptat com a membre del grup de recerca "Athena Musica" de la Universitat de Bolonya. El grup se centra en la investigació sobre la Filosofia de la Música i l'Estètica Musical, des de perspectives molt àmplies i suggerents. Ja aniré informant dels esdeveniments que es vagin programant i de les eventuals notícies del grup. La veritat és que em fa molta il·lusió formar part d'aquest projecte, al que em sento tan propera. Grazie, davvero.

dilluns, 18 de març de 2013

Sobre l'entusiasme

Permeteu-me que avui em posi profunda, fins i tot mística...

Avui, 16 de març de 2013, brilla el Sol a Bolonya, després de mesos d'un hivern fred i humit, molt bolonyès. Mentres dino, escolto l'últim moviment del Concert per a violoncel núm. 6 en Re major (G. 476) de Boccherini i penso que aquell dia el compositor estava especialment inspirat... I constato, amb estupefacció (com solen ocórrer aquestes coses), que hi ha moments d'especial quadratura, en què les coses, senzillament, passen.

I entenc. Entenc que la clau de tot plegat rau en l'entusiasme. El mateix entusiasme del Sol radiant o del furibund cel·lo del concert de Boccherini. O de les llenties fantàstiques que he dinat, seguint la bona tradició de la meva estimada família de menjar llenties els dissabtes. O, senzillament, l'entusiasme pel mateix fet de sentir i copsar... que sóc.

Una altra pista del meu profund lligam amb l'entusiasme: fa pocs mesos he descobert que sóc soprano dramàtica tendent a lirico spinto (resulta una mica trist haver descobert la meva veritable veu a Bolonya després de tants anys d'estudiar cant, però aquest és un altre tema). El matís rau, justament, en la capacitat d'"empenta", el spinto, que permet, per exemple, abordar les temibles agilitats de les cabalette verdianes. Des d'un punt de vista simbòlic, el concepte és claríssim: l'empenta, el spinto, forma part de la meva veu i de la meva manera de ser. Sóc així. O millor dit: sóc això. 

Entusiasme ve del grec enthousiasmós, que significa "estar posseït pel déu". El Prof. Alberto Bustos, de la Universitat d'Extremadura, ho explica més extensament al seu blog:

El sustantivo "entusiasmo" procede del griego "enthousiasmós", que viene a significar etimológicamente algo así como 'rapto divino' o 'posesión divina'. En efecto, el sustantivo griego está formado sobre la preposición 'en' y el sustantivo 'theós', 'dios'. La idea que hay detrás es que cuando nos dejamos llevar por el entusiasmo es un dios el que entra en nosotros y se sirve de nuestra persona para manifestarse, como les ocurriá -creían los griegos- a los poetas, los profetas y los enamorados.
Todos ellos estaban poseídos por la divinidad y por ello merecían respeto y admiración, pues llegaban a alturas que no podían ni siquiera vislumbrar las gentes de a pie, por no decir pedestres. 

Sobre les implicacions (culturals, antropològiques, espirituals) del concepte es podrien escriure pàgines i pàgines, però no és el meu propòsit aquí. De fet, per entusiasmar-se cal buidar-se: cal deixar que l'altre (segons els grecs, el déu) penetri. Però la nostra societat ha perdut la capacitat d'entusiasmar-se. Som massa nosaltres; cadascú és massa ell; i només queda la part superficial del concepte: un plaer buit i immediat, modes, oci i, en general, una decebedora alienació observable en tots els nivells: professional, personal, afectiu, ideològic, estètic, etc. Per això em decep observar al meu voltant (amb honroses excepcions!!!) la manca d'entusiasme: paraules buides, falta de compromís, immensa vacuitat de contingut i incapacitat per al diàleg. Gent opaca que no veu més enllà del seu nas (el qual funciona com a curiós retrovisor narcisista). Gent que busca constantment l'aprovació dels demés, projectant-s'hi. Encorsetament formulari i falta d'espontaneïtat que no fa altra cosa que amagar moltes debilitats. Ningú no és culpable d'això... i tots en som responsables.

Estem en temps molt durs, molt. Observo com al meu voltant creix la desconfiança i l'egoisme, per no parlar del generalitzat pessimisme. És lògic: és l'instint de supervivència. Però no pot faltar l'entusiasme: és l'energia que ens fa moure.

Els déus s'han allunyat de nosaltres. Cal retrobar-los.


divendres, 15 de març de 2013

Ecolingüística

Aquesta setmana s'ha fet un breu seminari sobre Ecolingüística al Dipartimento di Lingue, Letterature e Culture Moderne de la Universitat de Bolonya. L'ha impartit el Prof. Antoni Mas i Miralles, professor de la Universitat d'Alacant, i l'ha organitzat la Prof. Noemí Tortosa, la lectora de català de la Uni de Bolonya i amiga-veïna-col·lega meva.
Desconeixia absolutament què era l'Ecolingüística... i reconec que ha estat un descobriment sorprenent. La seva base consisteix en equiparar les llengües del món a la biodiversitat d'espècies. D'aquesta manera, la riquesa i l'equilibri de les cultures del món depenen de la "linguodiversitat", que és un patrimoni sense preu. Entès d'aquesta manera, la desaparició de llengües comporta un desequilibri mundial, exactament igual que la desaparició d'espècies animals i vegetals. Tal com deia el Prof. Mas, cada vegada que desapareix una llengua, desapareix una manera de veure el món absolutament única i intransferible.
Per tant, l'ecolingüística s'oposa dràsticament a la globalització, que busca homogeneïtzar el Planeta amb la imposició, entre altres coses, d'una llengua única. Segons el Prof. Mas, és evident que per sota de plantejaments d'aquests tipus hi ha ideologies unificadores molt perilloses. De fet, resulta significatiu que en els estudis de Filologia es pari poca atenció a aquests temes "externs".
Així, doncs, l'ecolingüística pregona mantenir a tota costa la diversitat lingüística del Planeta, promovent el bilingüisme i, en general, el coneixement de diverses llengües per tal de protegir-les totes. També desferma el mite que una llengua ha d'estar lligada necessàriament a un estat, però el problema rau en què els governs estiguin disposats a aplicar polítiques d'impuls de les llengües minoritzades.
El tema de l'ecolingüstica m'ha semblat absolutament fascinant i penso que tothom hauria de conèixer mínimament les seves bases per aprendre a viure amb una mentalitat més oberta i tolerant. De fet, m'ha fet pensar molt en mi mateixa i en les meves experiències més o menys recents: òbviament, és molt diferent veure el món pensant en català, en castellà, en alemany o en italià! I he comprovat molts cops que aquesta visió del món pot ser molt diferent als monolingües. Pel que fa al meu àmbit acadèmic, sembla que si un musicòleg (investigador en general) no publica en anglès ja no és ningú. Observo que cada cop es tendeix més a aquest model, i em plantejo fins a quin punt això implica una uniformització i un empobriment de la recerca de lletres. Jo, modestament, defenso l'apertura mental i allò de "quantes més llengües millor". Què en penseu?

dissabte, 2 de març de 2013

ressenya de "La retórica de los afectos" de Lucía Díaz Marroquín

M'acaba d'arribar la separata en pdf de la ressenya que em van acceptar a la prestigiosa revista Rhetorica (núm. 31.1, 2013) del llibre La retórica de los afectos (Kassel: Reichenberger, 2008) de la Lucía Díaz Marroquín. Espero que sigui una manera de difondre un treball que considero excel·lent.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Reflexions arran del "VI Congresso della Società Italiana delle Storiche"

Del 14 al 16 de febrer s'ha fet, a Pàdua i Venècia, el VI Congrés de la Società Italiana delle Storiche. Hi he assistit sense presentar-hi res, però ha valgut molt la pena.
Ha estat una d'aquelles petites (o no tan petites) sorpreses que et dóna la vida. La Prof. Annamaria Cecconi,  (Conservatori "Antonio Vivaldi" d'Alessandria), a qui vaig conèixer a l'últim col·loqui del "Saggiatore musicale", me'n va parlar amb molt d'entusiasme per tal de conèixer aquesta entitat, saber els projectes que fan les seves components (sobretot en relació amb l'art i el segle XVIII) i compartir experiències i opinions. La veritat és que m'he quedat molt sorpresa, tant per la rigorositat de la recerca i l'enorme vàlua de les investigadores, com la notable bona organització del congrés (l'única pega ha estat el canvi constant de seu a Pàdua) i, de fet, la importància, l'interès i la complexitat dels propis estudis de gènere, que jo coneixia només d'esquitllada. Espero que la propera ocasió sí que hi participi activament!
Òbviament, agraeixo a la Prof. Annamaria Cecconi el seu interès en fer-me partícip d'aquesta iniciativa i, de fet, la seva humanitat i entusiasme.

Aquest congrés m'ha fet reflexionar (més) sobre aspectes que ja fa temps que rumio. Es tracta, concretament, de la situació de les dones que ens dediquem al món universitari. Si abans ja ens resultava difícil trobar una certa estabilitat en un món en què, després de la tesi, es valora fer estades fora... quina estabilitat se'ns presenta enmig d'aquesta crisi que està destruint tot allò relacionat amb la cultura i l'ensenyament? No ens queda més remei que fer-nos de pedra si volem sobreviure amb dignitat (sobretot emocional) en aquest context que ha fet canviar les nostres expectatives de vida en poquíssim temps.