dimecres, 17 de juliol de 2013

Concerts d'estiu / Concerti d'estate

Aquest serà un estiu força musical. Amb els meus mestres i companys de l'Associazione Culturale Scena Musicale farem els següents concerts:

  • "Va pensiero sull'ali dorate", concert en homenatge a Verdi a l'antic claustre dels Pares Caputxins (via Viara 10) de Castel San Pietro (Bolonya), el 24 de juliol a les 21.
  • Dins del cicle "I concerti sui laghi" farem una vetllada dedicada també a Verdi al Centro Informazioni Enea del Lago del Brasimone, l'1 d'agost a les 21:15. En aquest cicle es faran més concerts, però no hi participo perquè són de musical i cançons d'autor. Per a més informació us remeto a la web de l'Associació.
Com veieu, els concerts són molt verdians. Després d'haver descobert que la meva veu és verdiana, serà un plaer "estrenar-la" en aquestes ocasions. Tinc previst cantar-hi "Tacea la notte placida" de Il trovatore i "Pace, pace, mio dio" de La forza del destino, junt amb l'ària de les joies del Faust de Gounod; i amb els companys potser farem més números junts. Estic segura que seran unes vetllades molt especials. 

* * * 

Questa sarà un'estate molto musicale. Con i miei insegnanti e compagni dell'Associazione Culturale Scena Musicale faremo i seguenti concerti: 

  • "Va pensiero sull'alli dorate", concerto omaggio a Verdi nell'antico chiostro dei Fratri Cappuccini  (via Viara 10) di Castel San Pietro (Bolonya), il 24 luglio alle 21.
  • Nel ciclo "I concerti sui laghi" faremo una serata dedicata anche a Verdi nel Centro Informazioni Enea del Lago del Brasimone, il 1 agosto alle 21:15. Dentro di questo ciclo si faranno più concerti, ma non ne faccio parte perché sono di musical e canzoni d'autore. Per ulteriore informazioni ecco il sito web dell'Associazione.
Come vedete, i concerti sono molto verdiani. Dopo aver scoperto che la mia voce è verdiana, sarà un piacere "farne la première" in queste occasioni. Ci canterò "Tacea la notte placida" di Il trovatore e "Pace, pace, mio dio" di La forza del destino, e anche l'aria dei gioielli di Faust di Gounod; e con i compagni magari faremo altri brani asieme. Sono sicura che sarano delle serate molto speciali.  




diumenge, 7 de juliol de 2013

Hybris

          Aquest estiu, per ara, és força fresc… però sempre cal vigilar amb el Sol. O si no que li ho preguntin a Ícar.

Dèdal, el seu pare, va construir el laberint del Minotaure i unes ales, de plomes i cera, amb les quals ell i el seu fill van poder sortir-ne. Diu el mite que el noi, al veure que volava, va voler apropar-se massa al Sol, però l’escalfor va desfer la cera i va caure al mar, que passà a anomenar-se Mar Icària.

Segons Mircea Eliade (vegi’s, per exemple, Images et symboles), els mites són expressió de la Saviesa arcaïca, aquella que roman en el més profund de nosaltres i que ens lliga amb el Trascendent i els assumptes que veritablement sacsegen l’ànima humana. En aquest sentit, els grecs antics tenien clar que apropar-se massa al Sol, amb tot el que això significa des d’un punt de vista simbòlic, era perillós i fins i tot mortal.

El mite d’Ícar ens parla de la hybris, el pitjor pecat per part dels grecs. Era una mena de “desmesura”, és a dir, sortir dels límits d’un mateix amb arrogància. La Wikipèdia (font potser massa òbvia però a vegades molt aclaridora i, sens dubte, molt pràctica) diu el següent:

La hibris o hybris (en griego antiguo ὕϐρις hýbris) es un concepto griego que puede traducirse como ‘desmesura’ y que en la actualidad alude a un orgullo o confianza en sí mismo muy exagerada, especialmente cuando se ostenta poder. En la Antigua Grecia aludía a un desprecio temerario hacia el espacio personal ajeno unido a la falta de control sobre los propios impulsos, siendo un sentimiento violento inspirado por las pasiones exageradas, consideradas enfermedades por su carácter irracional y desequilibrado, y más concretamente por Ate (la furia o el orgullo). Como reza el famoso proverbio antiguo, erróneamente atribuido a Eurípides: «Aquel a quien los dioses quieren destruir, primero lo vuelven loco.»

Seria, doncs, un excés d’ego, cosa que crec que, malauradament, va molt lligada a la nostra natura humana, tan imperfecta. Vivim en un món absolutament inestable; necessitem punts d’ancoratge per sentir-nos segurs i aquests es poden trobar en un excés d’ego que sol implicar l’alienació de l’altre. Seguint amb la metàfora del Sol, és una necessitat insana d'eclipsar. Després de diverses experiències he arribat a la conclusió que no hi ha cosa més tòxica que utilitzar els altres per sentir-se que s’és quelcom. Francament, prefereixo la col·laboració a la utilització, el diàleg al monòleg, la crítica constructiva a l’afirmació invasiva, l’empatia a la imposició, la curiositat a la indiferència. Penso que les actituds que aprovo ―humanes, molt humanes― són l’única sortida sana a tot el que ens està passant. O això o els déus ens tornaran bojos.

Tot plegat passa per un coneixement profund d’un mateix, sense pors i sabent veure (i acceptar) les ombres causades pels rajos del Sol. La hybris resulta, en aparença, un excel·lent escut per amagar els veritables problemes, ja que la seva base és, en realitat, un desequilibri tòxic. Un que s'apropi al Sol pot creure que no té ombres... però s'està cremant.  

Així, doncs, humilment prefereixo la tombona i la crema solar.