Aquest
estiu, per ara, és força fresc… però sempre cal vigilar amb el Sol. O si no que
li ho preguntin a Ícar.
Dèdal, el seu
pare, va construir el laberint del Minotaure i unes ales, de plomes i cera, amb les quals ell i el
seu fill van poder sortir-ne. Diu el mite que el noi, al veure que volava, va
voler apropar-se massa al Sol, però l’escalfor va desfer la cera i va caure al
mar, que passà a anomenar-se Mar Icària.
Segons Mircea
Eliade (vegi’s, per exemple, Images et symboles),
els mites són expressió de la Saviesa arcaïca, aquella que roman en el més
profund de nosaltres i que ens lliga amb el Trascendent i els assumptes que
veritablement sacsegen l’ànima humana. En aquest sentit, els grecs antics tenien
clar que apropar-se massa al Sol, amb tot el que això significa des d’un punt
de vista simbòlic, era perillós i fins i tot mortal.
El mite d’Ícar ens parla de la hybris,
el pitjor pecat per part dels grecs. Era una mena de “desmesura”, és a dir, sortir
dels límits d’un mateix amb arrogància. La Wikipèdia (font potser massa òbvia
però a vegades molt aclaridora i, sens dubte, molt pràctica) diu el següent:
La hibris o hybris (en griego antiguo ὕϐρις hýbris) es un concepto griego que puede traducirse como
‘desmesura’ y que en la actualidad alude a un orgullo o
confianza en sí mismo muy exagerada, especialmente cuando se ostenta poder. En
la Antigua Grecia aludía
a un desprecio temerario hacia el espacio personal ajeno unido a la falta de
control sobre los propios impulsos, siendo un sentimiento violento inspirado
por las pasiones exageradas, consideradas enfermedades por su carácter
irracional y desequilibrado, y más concretamente por Ate (la furia o el orgullo). Como reza el famoso
proverbio antiguo, erróneamente atribuido a Eurípides: «Aquel a quien los dioses quieren destruir,
primero lo vuelven loco.»
Seria, doncs,
un excés d’ego, cosa que crec que,
malauradament, va molt lligada a la nostra natura humana, tan imperfecta. Vivim
en un món absolutament inestable; necessitem punts d’ancoratge per sentir-nos
segurs i aquests es poden trobar en un excés d’ego que sol implicar l’alienació de l’altre. Seguint amb la metàfora del Sol, és una necessitat insana d'eclipsar. Després de diverses
experiències he arribat a la conclusió que no hi ha cosa més tòxica que utilitzar els altres per sentir-se que s’és quelcom. Francament, prefereixo la
col·laboració a la utilització, el diàleg al monòleg, la crítica constructiva a
l’afirmació invasiva, l’empatia a la imposició, la curiositat a la indiferència. Penso que les actituds que aprovo ―humanes, molt humanes― són l’única sortida
sana a tot el que ens està passant. O això o els déus ens tornaran bojos.
Tot plegat passa per un coneixement
profund d’un mateix, sense pors i sabent veure (i acceptar) les ombres causades pels rajos del Sol. La hybris
resulta, en aparença, un excel·lent escut per amagar els veritables problemes, ja que la seva base és, en realitat, un desequilibri tòxic. Un que s'apropi al Sol pot creure que no té ombres... però s'està cremant.
Així, doncs, humilment prefereixo la tombona i la crema
solar.
2 comentaris:
Molt bon article. El subscric plenament. Encara, a l'egòlatra ésser humà, li falta recórrer un llarguíssim camí en la ruta cap a la civilització.
gràcies, AB. I tant que li queda un llarg camí per recórrer...
Publica un comentari a l'entrada