diumenge, 7 de juliol del 2013

Hybris

          Aquest estiu, per ara, és força fresc… però sempre cal vigilar amb el Sol. O si no que li ho preguntin a Ícar.

Dèdal, el seu pare, va construir el laberint del Minotaure i unes ales, de plomes i cera, amb les quals ell i el seu fill van poder sortir-ne. Diu el mite que el noi, al veure que volava, va voler apropar-se massa al Sol, però l’escalfor va desfer la cera i va caure al mar, que passà a anomenar-se Mar Icària.

Segons Mircea Eliade (vegi’s, per exemple, Images et symboles), els mites són expressió de la Saviesa arcaïca, aquella que roman en el més profund de nosaltres i que ens lliga amb el Trascendent i els assumptes que veritablement sacsegen l’ànima humana. En aquest sentit, els grecs antics tenien clar que apropar-se massa al Sol, amb tot el que això significa des d’un punt de vista simbòlic, era perillós i fins i tot mortal.

El mite d’Ícar ens parla de la hybris, el pitjor pecat per part dels grecs. Era una mena de “desmesura”, és a dir, sortir dels límits d’un mateix amb arrogància. La Wikipèdia (font potser massa òbvia però a vegades molt aclaridora i, sens dubte, molt pràctica) diu el següent:

La hibris o hybris (en griego antiguo ὕϐρις hýbris) es un concepto griego que puede traducirse como ‘desmesura’ y que en la actualidad alude a un orgullo o confianza en sí mismo muy exagerada, especialmente cuando se ostenta poder. En la Antigua Grecia aludía a un desprecio temerario hacia el espacio personal ajeno unido a la falta de control sobre los propios impulsos, siendo un sentimiento violento inspirado por las pasiones exageradas, consideradas enfermedades por su carácter irracional y desequilibrado, y más concretamente por Ate (la furia o el orgullo). Como reza el famoso proverbio antiguo, erróneamente atribuido a Eurípides: «Aquel a quien los dioses quieren destruir, primero lo vuelven loco.»

Seria, doncs, un excés d’ego, cosa que crec que, malauradament, va molt lligada a la nostra natura humana, tan imperfecta. Vivim en un món absolutament inestable; necessitem punts d’ancoratge per sentir-nos segurs i aquests es poden trobar en un excés d’ego que sol implicar l’alienació de l’altre. Seguint amb la metàfora del Sol, és una necessitat insana d'eclipsar. Després de diverses experiències he arribat a la conclusió que no hi ha cosa més tòxica que utilitzar els altres per sentir-se que s’és quelcom. Francament, prefereixo la col·laboració a la utilització, el diàleg al monòleg, la crítica constructiva a l’afirmació invasiva, l’empatia a la imposició, la curiositat a la indiferència. Penso que les actituds que aprovo ―humanes, molt humanes― són l’única sortida sana a tot el que ens està passant. O això o els déus ens tornaran bojos.

Tot plegat passa per un coneixement profund d’un mateix, sense pors i sabent veure (i acceptar) les ombres causades pels rajos del Sol. La hybris resulta, en aparença, un excel·lent escut per amagar els veritables problemes, ja que la seva base és, en realitat, un desequilibri tòxic. Un que s'apropi al Sol pot creure que no té ombres... però s'està cremant.  

Així, doncs, humilment prefereixo la tombona i la crema solar.

2 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Molt bon article. El subscric plenament. Encara, a l'egòlatra ésser humà, li falta recórrer un llarguíssim camí en la ruta cap a la civilització.

Aurèlia ha dit...

gràcies, AB. I tant que li queda un llarg camí per recórrer...