divendres, 15 de març del 2013

Ecolingüística

Aquesta setmana s'ha fet un breu seminari sobre Ecolingüística al Dipartimento di Lingue, Letterature e Culture Moderne de la Universitat de Bolonya. L'ha impartit el Prof. Antoni Mas i Miralles, professor de la Universitat d'Alacant, i l'ha organitzat la Prof. Noemí Tortosa, la lectora de català de la Uni de Bolonya i amiga-veïna-col·lega meva.
Desconeixia absolutament què era l'Ecolingüística... i reconec que ha estat un descobriment sorprenent. La seva base consisteix en equiparar les llengües del món a la biodiversitat d'espècies. D'aquesta manera, la riquesa i l'equilibri de les cultures del món depenen de la "linguodiversitat", que és un patrimoni sense preu. Entès d'aquesta manera, la desaparició de llengües comporta un desequilibri mundial, exactament igual que la desaparició d'espècies animals i vegetals. Tal com deia el Prof. Mas, cada vegada que desapareix una llengua, desapareix una manera de veure el món absolutament única i intransferible.
Per tant, l'ecolingüística s'oposa dràsticament a la globalització, que busca homogeneïtzar el Planeta amb la imposició, entre altres coses, d'una llengua única. Segons el Prof. Mas, és evident que per sota de plantejaments d'aquests tipus hi ha ideologies unificadores molt perilloses. De fet, resulta significatiu que en els estudis de Filologia es pari poca atenció a aquests temes "externs".
Així, doncs, l'ecolingüística pregona mantenir a tota costa la diversitat lingüística del Planeta, promovent el bilingüisme i, en general, el coneixement de diverses llengües per tal de protegir-les totes. També desferma el mite que una llengua ha d'estar lligada necessàriament a un estat, però el problema rau en què els governs estiguin disposats a aplicar polítiques d'impuls de les llengües minoritzades.
El tema de l'ecolingüstica m'ha semblat absolutament fascinant i penso que tothom hauria de conèixer mínimament les seves bases per aprendre a viure amb una mentalitat més oberta i tolerant. De fet, m'ha fet pensar molt en mi mateixa i en les meves experiències més o menys recents: òbviament, és molt diferent veure el món pensant en català, en castellà, en alemany o en italià! I he comprovat molts cops que aquesta visió del món pot ser molt diferent als monolingües. Pel que fa al meu àmbit acadèmic, sembla que si un musicòleg (investigador en general) no publica en anglès ja no és ningú. Observo que cada cop es tendeix més a aquest model, i em plantejo fins a quin punt això implica una uniformització i un empobriment de la recerca de lletres. Jo, modestament, defenso l'apertura mental i allò de "quantes més llengües millor". Què en penseu?