És fascinant la capacitat evocadora dels objectes, que poden convertir-se en màgics per fer-nos brollar les emocions més profundes... com aquesta cadira buida de la fotografia, tan suggerent...
Aquesta cadira buida m'ha fet pensar en gent que ha passat per la meva vida i hi ha deixat un lloc inesborrable que vull cuidar com el més preuat dels tresors. Ningú més no ocuparà aquesta cadira; és exclusiva, feta a mida, seria un sacrilegi que algú altre l'ocupés. I seguirà romanent amb mi... buida? plena? Seria bonic que algun dia la tornés a ocupar... Que coi, seria un somni fet realitat! Però això ja no depén de mi (tant de bo depengués de mi, seria tan fàcil...).
Una cadira buida pot semblar melangiosa i nostàlgica. Però aquesta, en realitat, és plena de sol: sentiments i desitjos que segueixen vius (ho sé, és massa evident) i records meravellosos que mai no oblidaré ni vull fer-ho... No pot ser d'altra manera quan ha sigut sincer i sentit per totes bandes.
La cadira romandrà amb mi per sempre. I sé que en alguna altra banda algú (diguem-li x) guarda una cadira meva, que amaga per les circumstàncies però de tant en tant l'observa... M'agradaria molt que la cuidessis, x, vaig ser tan feliç en ella... :_)
PD: La foto és del meu excel·lent amic Manuel Rodrigo Cano. Xula, oi? És un artista...
2 comentaris:
Bona foto i bon text. Espero que tot et vagi molt bé. Tots tenim cadires buides, i cadires que tard o d'hora quedaren buides.
Una abraçada,
Joan
Gràcies. Hi ha cadires de molts tipus, des de les robustes butaques o els eròtics divans... fins els freds i incòmodes seients d'hormigó dels parcs. Molts tipus...
Publica un comentari a l'entrada