Avui, 16 de març de 2013, brilla el Sol a Bolonya, després de mesos d'un hivern fred i humit, molt bolonyès. Mentres dino, escolto l'últim moviment del Concert per a violoncel núm. 6 en Re major (G. 476) de Boccherini i penso que aquell dia el compositor estava especialment inspirat... I constato, amb estupefacció (com solen ocórrer aquestes coses), que hi ha moments d'especial quadratura, en què les coses, senzillament, passen.
I entenc. Entenc que la clau de tot plegat rau en l'entusiasme. El mateix entusiasme del Sol radiant o del furibund cel·lo del concert de Boccherini. O de les llenties fantàstiques que he dinat, seguint la bona tradició de la meva estimada família de menjar llenties els dissabtes. O, senzillament, l'entusiasme pel mateix fet de sentir i copsar... que sóc.
Una altra pista del meu profund lligam amb l'entusiasme: fa pocs mesos he descobert que sóc soprano dramàtica tendent a lirico spinto (resulta una mica trist haver descobert la meva veritable veu a Bolonya després de tants anys d'estudiar cant, però aquest és un altre tema). El matís rau, justament, en la capacitat d'"empenta", el spinto, que permet, per exemple, abordar les temibles agilitats de les cabalette verdianes. Des d'un punt de vista simbòlic, el concepte és claríssim: l'empenta, el spinto, forma part de la meva veu i de la meva manera de ser. Sóc així. O millor dit: sóc això.
Entusiasme ve del grec enthousiasmós, que significa "estar posseït pel déu". El Prof. Alberto Bustos, de la Universitat d'Extremadura, ho explica més extensament al seu blog:
El sustantivo "entusiasmo" procede del griego "enthousiasmós", que viene a significar etimológicamente algo así como 'rapto divino' o 'posesión divina'. En efecto, el sustantivo griego está formado sobre la preposición 'en' y el sustantivo 'theós', 'dios'. La idea que hay detrás es que cuando nos dejamos llevar por el entusiasmo es un dios el que entra en nosotros y se sirve de nuestra persona para manifestarse, como les ocurriá -creían los griegos- a los poetas, los profetas y los enamorados.
Todos ellos estaban poseídos por la divinidad y por ello merecían respeto y admiración, pues llegaban a alturas que no podían ni siquiera vislumbrar las gentes de a pie, por no decir pedestres.
Sobre les implicacions (culturals, antropològiques, espirituals) del concepte es podrien escriure pàgines i pàgines, però no és el meu propòsit aquí. De fet, per entusiasmar-se cal buidar-se: cal deixar que l'altre (segons els grecs, el déu) penetri. Però la nostra societat ha perdut la capacitat d'entusiasmar-se. Som massa nosaltres; cadascú és massa ell; i només queda la part superficial del concepte: un plaer buit i immediat, modes, oci i, en general, una decebedora alienació observable en tots els nivells: professional, personal, afectiu, ideològic, estètic, etc. Per això em decep observar al meu voltant (amb honroses excepcions!!!) la manca d'entusiasme: paraules buides, falta de compromís, immensa vacuitat de contingut i incapacitat per al diàleg. Gent opaca que no veu més enllà del seu nas (el qual funciona com a curiós retrovisor narcisista). Gent que busca constantment l'aprovació dels demés, projectant-s'hi. Encorsetament formulari i falta d'espontaneïtat que no fa altra cosa que amagar moltes debilitats. Ningú no és culpable d'això... i tots en som responsables.
Estem en temps molt durs, molt. Observo com al meu voltant creix la desconfiança i l'egoisme, per no parlar del generalitzat pessimisme. És lògic: és l'instint de supervivència. Però no pot faltar l'entusiasme: és l'energia que ens fa moure.
Els déus s'han allunyat de nosaltres. Cal retrobar-los.
