Ecolingüística

Aquesta setmana s'ha fet un breu seminari sobre Ecolingüística al Dipartimento di Lingue, Letterature e Culture Moderne de la Universitat de Bolonya. L'ha impartit el Prof. Antoni Mas i Miralles, professor de la Universitat d'Alacant, i l'ha organitzat la Prof. Noemí Tortosa, la lectora de català de la Uni de Bolonya i amiga-veïna-col·lega meva.
Desconeixia absolutament què era l'Ecolingüística... i reconec que ha estat un descobriment sorprenent. La seva base consisteix en equiparar les llengües del món a la biodiversitat d'espècies. D'aquesta manera, la riquesa i l'equilibri de les cultures del món depenen de la "linguodiversitat", que és un patrimoni sense preu. Entès d'aquesta manera, la desaparició de llengües comporta un desequilibri mundial, exactament igual que la desaparició d'espècies animals i vegetals. Tal com deia el Prof. Mas, cada vegada que desapareix una llengua, desapareix una manera de veure el món absolutament única i intransferible.
Per tant, l'ecolingüística s'oposa dràsticament a la globalització, que busca homogeneïtzar el Planeta amb la imposició, entre altres coses, d'una llengua única. Segons el Prof. Mas, és evident que per sota de plantejaments d'aquests tipus hi ha ideologies unificadores molt perilloses. De fet, resulta significatiu que en els estudis de Filologia es pari poca atenció a aquests temes "externs".
Així, doncs, l'ecolingüística pregona mantenir a tota costa la diversitat lingüística del Planeta, promovent el bilingüisme i, en general, el coneixement de diverses llengües per tal de protegir-les totes. També desferma el mite que una llengua ha d'estar lligada necessàriament a un estat, però el problema rau en què els governs estiguin disposats a aplicar polítiques d'impuls de les llengües minoritzades.
El tema de l'ecolingüstica m'ha semblat absolutament fascinant i penso que tothom hauria de conèixer mínimament les seves bases per aprendre a viure amb una mentalitat més oberta i tolerant. De fet, m'ha fet pensar molt en mi mateixa i en les meves experiències més o menys recents: òbviament, és molt diferent veure el món pensant en català, en castellà, en alemany o en italià! I he comprovat molts cops que aquesta visió del món pot ser molt diferent als monolingües. Pel que fa al meu àmbit acadèmic, sembla que si un musicòleg (investigador en general) no publica en anglès ja no és ningú. Observo que cada cop es tendeix més a aquest model, i em plantejo fins a quin punt això implica una uniformització i un empobriment de la recerca de lletres. Jo, modestament, defenso l'apertura mental i allò de "quantes més llengües millor". Què en penseu?

ressenya de "La retórica de los afectos" de Lucía Díaz Marroquín

M'acaba d'arribar la separata en pdf de la ressenya que em van acceptar a la prestigiosa revista Rhetorica (núm. 31.1, 2013) del llibre La retórica de los afectos (Kassel: Reichenberger, 2008) de la Lucía Díaz Marroquín. Espero que sigui una manera de difondre un treball que considero excel·lent.

Reflexions arran del "VI Congresso della Società Italiana delle Storiche"

Del 14 al 16 de febrer s'ha fet, a Pàdua i Venècia, el VI Congrés de la Società Italiana delle Storiche. Hi he assistit sense presentar-hi res, però ha valgut molt la pena.

Ha estat una d'aquelles petites (o no tan petites) sorpreses que et dóna la vida. La Prof. Annamaria Cecconi,  (Conservatori "Antonio Vivaldi" d'Alessandria), a qui vaig conèixer a l'últim col·loqui del "Saggiatore musicale", me'n va parlar amb molt d'entusiasme per tal de conèixer aquesta entitat, saber els projectes que fan les seves components (sobretot en relació amb l'art i el segle XVIII) i compartir experiències i opinions. La veritat és que m'he quedat molt sorpresa, tant per la rigorositat de la recerca i l'enorme vàlua de les investigadores, com la notable bona organització del congrés (l'única pega ha estat el canvi constant de seu a Pàdua) i, de fet, la importància, l'interès i la complexitat dels propis estudis de gènere, que jo coneixia només d'esquitllada. Espero que la propera ocasió sí que hi participi activament!

Òbviament, agraeixo a la Prof. Annamaria Cecconi el seu interès en fer-me partícip d'aquesta iniciativa i, de fet, la seva humanitat i entusiasme.

Aquest congrés m'ha fet reflexionar (més) sobre aspectes que ja fa temps que rumio. Es tracta, concretament, de la situació de les dones que ens dediquem al món universitari. Si abans ja ens resultava difícil trobar una certa estabilitat en un món en què, després de la tesi, es valora fer estades fora... quina estabilitat se'ns presenta enmig d'aquesta crisi que està destruint tot allò relacionat amb la cultura i l'ensenyament? No ens queda més remei que fer-nos de pedra si volem sobreviure amb dignitat (sobretot emocional) en aquest context que ha fet canviar les nostres expectatives de vida en poquíssim temps. 

Bon Nadal i feliç 2013

Aquest any més que mai cal desitjar unes bones festes i un excel·lent 2013 (any Verdi). Sabem que no serà un any fàcil, però cal emprendre'l amb tota la il·lusió del món. 

Deixem enrera un 2012 ple de recerques, tant interiors com exteriors, amb resultats sorprenents que encara s'han de consolidar. Esperem que, malgrat les dificultats, aquests resultats es consolidin. Aquest serà, sens dubte, el meu propòsit. Auguri!

Sobre la transversalitat: reflexions arran d'un retrobament amb els orígens

El passat divendres 14 de desembre vaig anar a la presentació de la traducció a l’italià de Lampedusa, de Rafael Argullol, a Forlì. Ha estat una bonica casualitat que es fes aquest acte a la mateixa universitat on estic ara, tot i que a la seva seu de Forlì. Per a mi retrobar-me amb el Rafael Argullol, professor meu d’Estètica a la Universitat Pompeu Fabra quan hi estudiava Humanitats, ha estat molt significatiu després de tants anys. Ha representat tornar amb intensitat al que representa l’experiència de la UPF per a mi i que porto gravada als gens: la transversalitat, la integritat de pensament, l’absurditat de la divisió entre disciplines, intentar entendre l’home i el món —microcosmos i macrocosmos— com un tot divers veritablement fascinant, tant en els aspectes bons com en els dolents, la felicitat i l’adversitat, la salut i la malaltia, etc. I descubrir-lo és tota una aventura, a vegades dura, però que val la pena. No pretenc saber-ho tot però sí almenys intento entendre-ho així, com un tot orgànic i canviant, i el que no coneixo procuro aprendre-ho i integrar-ho amb sentit crític a partir del diàleg. Estic farta que em diguin “clar, tu que ets musicòloga…” quan jo no em sento ni musicòloga ni no musicòloga: sóc jo i punt.

Han presentat a l’Argullol com a un home del  Renaixement. Cert, ho és. Jo m’hi sento en bona mesura: una estranya dona del Renaixement —en el sentit d’“integral”— que busca encaixar de la millor de les maneres en un món massa fragmentat en tots els sentits: físic, mental i espiritual. El propòsit encara resulta complicat; no és un encaix fàcil i menys en els temps que corren, tan inestables i destructius; però no desespero. Almenys, la conferencia m’ha donat pistes i la novel·la, que llegiré amb fruïció en la seva versió italiana —la veritable versió original!—, segur que també.

Moltes gràcies, Prof. Argullol. Moltes gràcies, UPF!

I un altre article: "Desmontando a Malbrú"

Aquests són dies de bones notícies! Avui el Prof. David Gies, de la Universitat de Virginia (EEUU), m'ha informat que ja ha sortit publicat el meu article "Desmontando a Malbrú. La dramaturgia musical de la tonadilla dieciochesca a partir de  La cantada vida y muerte del general Malbrú (1785) de Jacinto Valledor" a la revista Dieciocho  núm. 35.2 (Fall 2012). En aquest treball parteixo de la coneguda  tonadilla de Valledor per comentar alguns aspectes de la dramatúrgia musical del gènere des d'un punt de vista eminentment semiòtic. Per a la seva confecció he comptat amb la inestimable ajuda del Prof. Lorenzo Bianconi, la María José Ruiz Mayordomo, el Christian Peytavy i el Joan Grimalt. Tot un plaer!

un nou article: "Catalans, balears i valencians en 'tonadillas' escèniques madrilenyes del segle XVIII"

M'acabo d'assabentar que el meu article "Catalans, valencians i balears en tonadillas madrilenyes del segle XVIII" ja ha sortit publicat, concretament a la revista Journal of Catalan Studies (2011), de l'Anglo-Catalan Society. De fet, aquest article és una ampliació de la comunicació que vaig presentar a l'Anglo-Catalan Conference de 2010 que es va fer a Barcelona. Per a mi és un gran honor que m'hagin acceptat la seva publicació. Si voleu consultar-lo, el link és el següent: http://www.anglo-catalan.org/jocs/14/Articles%20&%20Reviews/Versio%20pdf/20%20Pessarrodona.pdf