El passat divendres 14 de desembre vaig anar a la
presentació de la traducció a l’italià de Lampedusa,
de Rafael Argullol, a Forlì. Ha estat una bonica casualitat que es fes aquest
acte a la mateixa universitat on estic ara, tot i que a la seva seu de Forlì. Per
a mi retrobar-me amb el Rafael Argullol, professor meu d’Estètica a la
Universitat Pompeu Fabra quan hi estudiava Humanitats, ha estat molt
significatiu després de tants anys. Ha representat tornar amb intensitat al que
representa l’experiència de la UPF per a mi i que porto gravada als gens: la
transversalitat, la integritat de pensament, l’absurditat de la divisió entre
disciplines, intentar entendre l’home i el món —microcosmos i macrocosmos— com
un tot divers veritablement fascinant, tant en els aspectes bons com en els
dolents, la felicitat i l’adversitat, la salut i la malaltia, etc. I
descubrir-lo és tota una aventura, a vegades dura, però que val la pena. No
pretenc saber-ho tot però sí almenys intento entendre-ho així, com un tot
orgànic i canviant, i el que no coneixo procuro aprendre-ho i integrar-ho amb
sentit crític a partir del diàleg. Estic farta que em diguin “clar, tu que ets
musicòloga…” quan jo no em sento ni musicòloga ni no musicòloga: sóc jo i punt.
Han presentat a
l’Argullol com a un home del
Renaixement. Cert, ho és. Jo m’hi sento en bona mesura: una estranya
dona del Renaixement —en el sentit d’“integral”— que busca encaixar de la
millor de les maneres en un món massa fragmentat en tots els sentits: físic,
mental i espiritual. El propòsit encara resulta complicat; no és un encaix
fàcil i menys en els temps que corren, tan inestables i destructius; però no
desespero. Almenys, la conferencia m’ha donat pistes i la novel·la, que llegiré
amb fruïció en la seva versió italiana —la veritable versió original!—, segur
que també.
Moltes gràcies,
Prof. Argullol. Moltes gràcies, UPF!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada